Concurs AMIC Ficcions, 3r Capítol

M'he decidit a canviar, i soc conscient que per fer-ho he de començar a eliminar tot allò que no m'aporti. He creat un lema, "aportes o apartes", i encara que sembli una mica dràstic o inclús dramàtic, ara em toca analitzar, en la meva vida, que m'aporta i que no ho fa per a decidir amb què em quedo.

No he valorat allò que considerava més important per a la meva vida, la família. Aquella que sempre ha estat allà, que posaria la mà al foc per a mi, i aquella a la que en cap moment he tingut en compte. Els he apartat de la meva vida de forma egoista i injusta. Per a mi eren gairebé insignificants, però mai no han marxat del meu costat, caminaven sempre que podien i jo els hi permetia a la meva vora, i m'intentaven dirigir pel bon camí. Es podria dir que els he decebut. Si haguessin posat la mà al foc, s'haurien cremat.

Però, per treure'm cert pes de sobre que em persegueix, es podria dir que talment no ha estat la millor família que m'havia pogut tocar, ja que no sempre ha estat fàcil la meva relació amb ells, i tot i que bona part d'això hagi estat culpa meva, ells no estan exemptes de culpa tampoc. Amb el temps he après que "família" és simplement un nom que atribueixes a allò que et fa sentir com a casa, i si et soc sincer, diari, la meva família necessita un canvi de nom.

Per començar i poder avançar he de deixar de mentir-me a mi mateix, m'he adonat que l'únic límit que tinc és aquell que m'imposo a mi mateix i que simplement està a la meva ment, les barreres solament me les poso jo. Suposo que sento decebut amb mi, però també sé que ara he trobat una sortida i aquesta és la filosofia.

No he superat del tot la meva addició, però he après a controlar-la. De tant en tant, em ve de gust fer-me'n un, i sense rancúnia, no em privo de fer-ho.

Amb prou feines vaig aconseguir acabar el batxillerat, amb una mitjana mediocre, però adient i acceptable per a la carrera que havia escollit, filosofia. Fet que va suposar una alliberació tremebunda que va obrir-me moltes portes.

La meva perspectiva de vida ha canviat, ara només deixo entrar en aquesta allò que realment em faci sentir ple de vitalitat i felicitat, cosa que continuo intentant perseguir i buscar dia a dia. M'he adonat que la superació dels obstacles en el meu camí només depèn de mi i de l'esforç que jo dediqui en superar-los, i que aquests, m'han ajudat a ser més fort, a ser més constant, a continuar vivint. No vull deixar que les meves mancances em continuïn definint, i vull treballar per a assolir formar la meva nova personalitat per a poder servir-me a mi i als altres.

Ara m'espera un estiu llarg i solitari. Solitari, però no sol, sinó amb la companyia d'aquell que un dia vaig deixar de banda i que temps després vaig recuperar, jo mateix. Reflexió. Pau. Esperança.

22 - 03 - 2030

Em dic Roc. Hola de nou antic i mai oblidat diari, t'he trobat de manera non grata entre el matalàs i el somier del meu llit a ca la mare, mentre preparava les maletes per rodar pel món amb la meva colla d'amics. Alhora que et llegia, recordava agredolçament el nostre passat. Ple d'adversitats, de desgràcies, i dissorts, que vam superar tots dos junts.

Ara ja soc un home madur, savi de gairebé vint-i-cinc anys. Soc filòsof, i continuo sense ser escriptor, però casualment t'he trobat, i m'ha apoderat un sentiment de malenconia recordant el nostre trajecte.

Els mals moments els vam convertir en records que perduraran per sempre en el meu subconscient, i els bons moments que he pogut experimentar han estat tots gràcies a tu. A tu, per acompanyar-me en aquestes aventures. A tu per haver-hi estat sempre en tot moment i mai no deixar-me de banda.

Sembla que siguem dos amics que no es retroben des de feia un piló de temps, i sento que tinc un munt de coses per explicar-te, però en llegir-te de nou m'he adonat que la meva nova vida no t'inclou, i que per a poder deixar enrere tot allò que tant mal m'ha fet, t'he de dir adeu.

Però no sense abans reconèixer que sense tu, sense haver-te tingut, no hagués pogut continuar endavant, diari meu, m'ha salvat la vida.

En el fons del meu cor sempre quedaran totes aquelles paraules que resten escrites entre les teves pàgines i que a l’hora d’escriure alleugerien el pes que duia a sobre, carregant-te de paraules a tu, diari, per alleugerir el meu dolor. He après que ara no estic sol, i que compto amb gent que està amb mi per calmar aquest pes que a vegades m'ofega. També tinc a la meva passió, la filosofia, que curiosament no m'abandona i escolta els meus pensaments amb respecte. Es podria dir que la filosofia s'ha convertit en el meu nou amor platònic i que ha curat la mancança d'algú que no m'estimava.

Abans que pugui tornar a dependre de tu, m'acomiado.

Fins sempre amic diari, gràcies.