Tacat de sang estava el paper el primer cop que vaig provar d'escriure, no podia parlar, no podria cridar, només escriure. El vent bufava com mai ho havia fet i les finestres trontollaven. Claustrofòbia. Sense poder-ho evitar, els meus punys s'enfadaven contra les parets que els oprimien. Els artells rojos i sagnants. Desesperació. Aquelles mans que, per més que colpejava, no s'alliberaven. Ara em permeten crear art.
Era fosc, passejava el Nik, probablement les úniques dues à nimes del carrer. Estava tranquil, evadint-me de la realitat, pensant en ell i en el regal que li faria pel nostre aniversari. Gairebé tres anys de relació, tres meravellosos anys en els quals m'he conegut i l'he pogut conèixer llençats a la merda. I pensar que un dia com avui fa tres anys, va ser quan vam donar el primer pas, el millor dia de la meva vida. Com pot ser que algú que has arribat a estimar tant i que ha estat present en els bons i els mals moments ja no signifiqui res per a tu?
Tants records fets pols. Tantes abraçades que ja no seran donades. Tants "t'estimo" que s'emportarà el vent, petons que quedaran en record i somnis nostà lgics.
Amb els ulls plens de llà grimes, vaig poder mirar el rellotge. Ja eren les cinc i jo encara no hi havia manera d'agafar el son. Semblava que el rellotge em fes la guitza i aturés el temps com quan està vem junts. La frustració va poder amb mi i vaig decidir anar allà on va començar tot, el principi de la fi. El mirador de Sarrià . Sempre amagarà l'essència del nostre amor. Espero que aquesta essència sigui la que em retorni les ganes de viure, aquelles que tant sentia quan estava amb ell. EfÃmer. Se les va emportar amb el dolor de la seva absència i la realitat de la veritat. Com una sola à nima pot arribar a ser tan cruel? Mentre em sentia lliure, apaivagat en els colors ataronjats que eren reflectits per l'horitzó, els meus ulls brillants rajaven com una cascada amazònica que desembocava en el meu rostre. No estaria sent just amb mi mateix en dir que tenia ganes de viure. I era un sentiment que s'havia tornat constant en el meu dia a dia.
La tornada va ser estranya, no m'ho volia creure. Negació. Tinc un record borrós, de fet no me'n recordo gaire, però aquelles sensacions han quedat gravades a foc en la meva pell en forma de cicatrius. Les meves ferides. La meva guerra interna. La meva lluita personal. Vaig entrar a casa tremolant. La clau no girava dins del pany. Por? Em vaig estirar al llit vestit, amb els ulls oberts. De què serveix seguir? Quina excusa posaré ara per donar-li valor a la meva vida? Quin sentit té sense ell? Per què fa tanta por? Sense assabentar-me'n em vaig quedar exhaust mentre, inevitablement, filosofava.
És l'hora d'afrontar la crua realitat. Els problemes de cara. La meva parella m'ha enganyat. M'ha enganyat amb una altra. Una. Tot i que sabia pel que estava passant. Potser ell ho necessitava. Sortir d'aquesta bombolla. Em sembla egoista pensar que jo podria donar-li tot a la vida fins al nostre final. Però d'aquà a fallar a l'única persona que ha estat al seu costat i l'ha donat suport quan tothom el donava per perdut. A mi. Em sembla hipòcrita. Però soc incapaç de culpar-lo, em culpo a mi, per inútil, per creure que per un cop, l'amor seria més fort que les nostres disparitats.
Si és que ho penso i no trobo la raó, miro enrere amb un somriure confús, que per més que sigui dolç, m'està fent mal, encara recordo el primer dia, el primer petó, el primer "t'estimo", la primera discussió... recordo un ambient sa, recordo sentir-me a casa. Sentir-me segur.
Recordo quan ens vam alliberar, a la vegada. Dues sardines indefenses en un mar de taurons afamats. Ens va costar molt fer el pas i sentir-nos acceptats, simplement notar un mÃnim respecte cap a nosaltres. Per molts només érem dos "invertits" més, i ens ho recordaven quan caminà vem agafats de la mà , però per a nosaltres significava fer un gran pas cap a la nostra alliberació. Una alliberació que encara no sentim al complet i que mai tornarem a compartir.
Per si no ens tornem a veure, estimat, desitjo plenament que trobis algú que et faci sentir el que tu m'has fet sentir a mi, algú que et completi i et doni tot el que, potser, jo no t'he sabut donar, t'he estimat com a ningú, massa, però t'odio en parts iguals, t'he donat infinitament més del que he rebut, et vaig donar la mà i em vas agafar el cos sencer. Abusador de confiança i mentider professional, ¿aquesta és la imatge que volies que perdurés en mi de la teva persona? Pensava haver trobat or en una mina de coure, però resulta que vaig trobar un bordegà s que no era capaç de madurar i afrontar les adversitats que s'anava trobant pel camÃ.
Per si no ens tornem a veure, mama, tant de bo hagués estat millor fill, tant de bo no hagués estat tan difÃcil conviure amb mi, tant de bo no hagués marxat de casa, tant de bo tot hagués acabat millor. Ho sento mama, t'ho juro que no ho vull fer. Ho sento mama...
Em trobo a les vies del tren, no podia dormir. Passejant, escoltant el silenci. Tinc por mama. No vull ser la decepció de la famÃlia. T'estimo mama. Ja s'apropa. El terra tremola. Ho sento mare.
-S'escolta el xiulet del tren, la cara s'il·lumina, la nit era fosca.-