Tremolo. Els meus ulls ploren sense llà grimes. Una força sobrenatural m'empeny i expulsa del "camà la mort". Tot jo em sento tèrbol, desubicat, noto unes humides carÃcies que apaivaguen el so dels crits i lladrucs que se senten llunyanament. Un acte reflex em defensa d'aquella figura que tinc a sobre, que sembla cridar-me i que té una fragà ncia familiar. Pensava que me n'havia anat a l'altra vida, que aquell era el meu à ngel. O potser era la meva à nima escapant del meu cos. Certament era aixÃ. Vaig poder obrir els ulls. Era el meu à ngel de la guarda. El fidel amic de sempre. El que sempre hi és. Era el Nik, que una vegada més m'havia salvat la vida. Encara no entenc com havia arribat fins allà , suposo que havia estat un d'aquells instints innats dels gossos, que fa que ara el meu cor continuï bategant. Ningú no sabia on era jo, només ell. I li devia tot.
Aquella freda nit no la vaig passar a casa, però tampoc vaig tenir por, no estava sol. Vaig estar sis hores assegut a l'estació de tren, plorant, mentre observava com passaven les "mà quines de matar". Amb el so de cada tren recuperava a poc a poc les ganes de viure. El Nik calmava els meus calfreds amb el seu suau pelatge, necessari per a mi com el peluix que necessitava per adormir-me quan era petit.
Em trobo en un bucle constant, en què els dies passen i no em sento millor. Ja fa un temps que a casa, la vida manca de sentit. L'escola ha pres un paper secundari. Ningú no m'ha escrit, no m'ha trobat a faltar. No m'estranya, l'assetjament era una constant des que vaig sortir de l'armari. No m'agrada l'institut. Treu el pitjor de mi, fa que em senti a la vora d'un precipici. El professorat feia la vista grossa, sempre ignorant els comentaris dels més forts i minimitzant els sentiments dels més febles. En el fons els més "febles", som en realitat, els més valents, els que més hem d'aguantar la hipocresia d'aquells que es creuen superiors, quan realment ho fan per no mirar dintre seu, on trobarien una à nima negra, que riu de les seves mancances.
Ara ja no podia dormir sense pastilles receptades, tenia malsons despert i amb prou feines somiava, havia deixat de tenir aspiracions i objectius. M'esperava un futur obscur que la meva mare intentava millorar amb ajuda professional. El psiquiatre es creia un mag capaç de curar les meves penúries internes i de restaurar la meva vida. Capaç d'endinsar-se en el meu subconscient i mà gicament, fer-me oblidar tot allò que fa mal. Però tot això per a mi era una tortura que m'obligava a confessar-me i expressar encara que fos falsament, les parts més fosques del meu interior.
Necessitava escapar, evadir-me dels meus problemes i sortir d'aquella realitat. Cada calada que li fotia al "peta" era com si el meu cel de núvols negres que m'envoltaven, s'obrÃs. Però no de manera permanent. Em considero addicte? No, em considero una persona que quan ha vist una sortida fà cil, no ha dubtat a agafar-la. Jo sé que en el fons la meva mare sabia de la meva addicció, i tot i que jo li tenia molt de respecte a tot aquest món, hi vaig caure.
Aquell mal costum, o no, va continuar formant part de la meva vida durant un temps que ara mateix no podria calcular. Es va tornar un hà bit, que tot i que era perjudicial, em va ajudar a tenir una perspectiva diferent de la vida. Quan em col·locava, pensava, irracionalment, però era feliç. Em replantejava temes diferents: La vida. La mort. L'amor. El món. L'existència. En el fons feia filosofia, aquesta em va salvar la vida.
Avui he tornat a replantejar-me la meva sexualitat, cosa que s'ha fet rutinari en ser la font del meu patiment. Em sento incòmode en el meu propi cap, el meu propi cos, i encara que pogués ser alliberador en cert moment de la meva vida, és un malson conviure amb això. Em sento inútil a l'haver deixat que la pressió social m'afectés tant, quina societat tan hipòcrita aquesta que no et deixa sortir del raïl dels estereotips, cada com que ho penso m'aferro més al concepte que tenia de mi inicialment, ja que em permet tenir la certesa de saber com soc jo veritablement, com soc?
Volia millorar, i vaig començar amb la filosofia. La filosofia va ser la que em va treure d'aquell negre pou en el qual semblava estar aturat. No era feliç, però era més feliç que abans, i no em volia morir, però no oblidaré per tot el que he passat per a ser com soc. Vaig aprendre a comprendre, a raonar i a analitzar diverses situacions amb perspectives diferents. Va ser arran de la filosofia que vaig trobar la motivació per a tirar endavant. Vaig tornar a anar a l'institut tot i la por que em generava fer-ho. Em vaig enfrontar de cara amb les qüestions més profundes i traumà tiques de la meva persona, i vaig decidir que era hora de refer la relació que tenia amb la meva famÃlia, relació la qual, a causa dels últims anys, havia anat deteriorant-se com el ferro rovellat en bufar el vent, em vaig adonar que havia descuidat un dels vincles que menys havia valorat, em creia un incomprès rodejat de gent que realment m'estimava, que tan sols volia ajudar, i ara veig que allà hi han estat sempre, i allà sempre hi estaran.
Decidit. Canviaré. Amb l'ajuda de la mare, amb l'ajuda del Nik. Amb la filosofia i amb els "petes". Per mi. Per la iaia. Per tothom. Per la salut mental. Per l'educació de qualitat. Per l'alliberament d'una à nima. Una à nima que semblava perduda.